Carta oberta a na Inés i na Iris en sortir de la mar

Què bonic estar mirant la terra ferma des de dins del mar i pensar que la mare de tota la vida d'aquell mitjà sòlid és aquest líquid element que domina el planeta "terra". Què bonic ficar el cap sota l'aigua (ja tot un assoliment per a qualsevol persona) i veure alguns grups animals com els grumers, les actinies o les esponges que no ha canviat gran cosa en els darrers 400, 500 o 600 milions d'anys. Això sí és un viatge en la màquina del temps a l'abast de tothom. 

Em va agradar veure el pa de moro (o congombre de mar) i que ens recordéssiu que és un equinoderm. Pel que sembla la seva simetria bilateral externa és solament cosmètica ja que la seva estructura interna sí és radial (com a bona bestiola antiga que es precie) i pentàmera i per aquest motiu és classificat amb els eriçons de mar. 

En ser manipulats poden expulsar dues coses: una espècie de làtex blanc que s'aferra a la pell i que és urticant i els seus propis intestins perquè els depredadors s'entretinguin menjant-los-hi, com fan les garses quan vomiten menjar o les sargantanes en deixar anar la seva cua. Bonics paral·lelismes entre el mar i la terra. Tan propers que es toquen i tan llunyans en tants aspectes. 

Llàstima no haver vist cap grumer. M'hagués agradat molt dir-li a les nines (na Mar i na Olivia, valentes elles) que lluny d'odiar-les haurien de sentir-se contentes de poder observar formes de vida dels mars de fa centenars de milions d'anys, de les quals venim tots, a través de les ascidies i altres ancestres marins dels cordats. 

Una vegada inventat el peix ja poc han canviat les coses. En gran mesura som peixos pulmonats, amb cap, ulls, dents, columna, i braços i cames que encara segueixen en el seu desenvolupament la línia marcada pels peixos: un os, dos ossos, molts de ossos (desenvolupats a més en aquest precís ordre). 

També va ser bonic veure la simbiosi de les zooxantelas amb les anèmones (mireu atentament les puntes rosades de l'anèmona de dalt perque el seu color es deu a aquests microorganismes), com passa amb els corals, fins al punt que si moren les zooxantelas els corals es blanquegen i moren. Al final sempre acabam en els microorganismes (en aquest cas algues dinoflagelades microscòpiques), els veritables amos del planeta des del principi fins avui. 

Mata de Posidonia oceanica. Fotos subacuáticas: Iris Hendriks

Em va agradar que expliquéssiu l'absurd que una planta marina tingui flors on no hi han insectes, com a càrrega evolutiva del seu passat terrestre (parlam de sa Posidonia clar, "l'alga" que no es alga sinó planta amb flors). Això em va fer pensar que no qualsevol planta terrestre podria haver tornat al mitjà marí sinó necessàriament alguna de dispersió hidrófila del seu pol·len, procedent d'algun mitjà d'aigua dolça. Com passa amb els aucells marins que procedeixen d'aus litorals ja amb potes palmeades per viure en aquests mitjans aquàtics d'aigua dolça.

 És curiós com fins que el mar no va inventar els animals amb exosquelet o un altre tipus de protecció (com les petxines) ningú va poder sortir d'allí. Hi ha caragols terrestres derivats dels marins; hi ha insectes derivats dels invertebrats marins; però no hi ha gens semblat a corals o esponges terrestres. Això ve realment d'un temps profund. Radials, sèsils, dependents de l'aigua, segurs en la seva simplicitat i en la seva defensa química com per haver arribat fins a aquí. Fins a l'avui del Port des Canonge. 

Obrim els ulls sota el mar i sembla que tot hagués estat creat alhora, quan en realitat aquest paisatge s'ha anat fent a troços, en moments molt diferents de la història, havent-se quedat pel camí la major part de les formes inventades per la natura. Les que veiem són supervivents d'un procés no ja de selecció natural actuant en el temps ecològic sinó de triage de llinatges a molt llarg termini. En fi gràcies per fer que la gent fiqui el cap sota l'aigua i miri el mar d'una altra manera. Ho haurem de repetir ben aviat!!!